Cel·les de memòria soterrada

Congrés sobre la repressió franquista. València 29 i 30 de maig

La repressió franquista al País Valencià als 70 anys del “Año de la victoria”

Comité organitzador:
Directors: Dr.Javier Navarro (Universitat de València) i Dr. Ricard Camil Torres (Universitat de València)
Vocals: Dr. Pelai Pagès (Universitat de Barcelona), Dr. Vicent Gabarda, Dra. Rosa Monlleó Peris (UJI), Dr. David Ginard (Universitat Illes Balears) i Dr. Josep Miquel Santacreu (Universitat d’Alacant)
Secretari: Vicent Sampedro

PROGRAMA

DIVENDRES 29 de MAIG

12.00h. Presentació del llibre de ponències i comunicacions de la Primera Trobada d’Investigadors de la Repressió Franquista al País Valencià.

13.00h. Testimoniatges de la repressió franquista.

15.45h. Acreditació.

16.00h. Presentació del Congrès.

16.15h. Conferència. La repressió franquista als Països Catalans. L’aplicació de la legislació franquista. Dr. Pelai Pagès (Universitat de Barcelona)

17.00h. Debat.

17.15h. Pausa.

17.30h. Ponència. Les execucions de la postguerra. El cas de València. Dr. Vicent Gabarda.

18.15h. Ponència. Casuística de les depuracions municipals a l’àmbit rural del País Valencià. Ricard Camil Torres Fabra (Universitat de València).

19.00h. Debat.

19.15h. Sessió de comunicacions.

DISSABTE 30 de MAIG

9.30h. Ponència. La repressió franquista a l’àmbit científic. Dr. Josep Lluís Barona (Universitat de València).

10.15h. Ponència. La repressió a la Universitat. Dr. Marc Baldó (Universitat de València).

11.00h. Debat.

11.15 h. Pausa.

11.30h. Ponència. La repressió franquista a les Illes Balears. Dr. David Ginard (Universitat de les Illes Balears).

12.15h. Ponència. A propòsit de la repressió franquista des d’una perspectiva comparada. Dr. Ismael Saz (Universitat de València).

13.00h. Debat.

13.15h. Sessió de comunicacions.

Dinar

15.30h. Ponència. La repressió contra les dones al País Valencià. Dra. Rosa Monlleó (Universitat Jaume I Castelló).

16.15h. Ponència. La repressió franquista sobre la maçoneria valenciana. Vicent Sampedro (Universitat de València).

17.00h. Debat.

17.15h. Pausa.

17.30h. Ponència. Els arxius de la repressió. Ponent: Dr. Antonio Calzado.

18.15h. Ponència. Víctimes innocents encara de la repressió del franquisme al País Valencià. Dr. Josep Miquel Santacreu (Universitat d’Alacant).

19.00h. Debat.

19.15h.Taula rodona. Cal continuar investigant la repressió franquista? Perspectives d’estudi. Modera: Xavier Navarro (Universitat de València). Components: Dra. Ana Aguado (UVEG), Dra. Carmen Agulló (UVEG), Dr.Albert Girona (UVEG) i Vicenta Verdugo (UVEG). 

 Centre de Cultura Contemporània Octubre

Tacte i prudència - Buris-ana 207

La portada sorprén. A l'editorial parlen de 'la nostra història col·lectiva'

el Buris-ana vol donar constància que el nostre passat, penyora del present, siga signe d'un esperançador futur, i reivindicar la memòria que massa vegades resta en l'oblit i la marginació

 el Cercle Fruiter, els cursos de pintura... i la ressenya del llibre Repressió franquista al País Valencià: Borriana i Manises,  que es va presentar a la casa de Cultura en un acte organitzat pel col·lectiu Escletxa 

llibre amb un dur i espinós contingut però que s'ha de fer front (sic) amb una reflexió serena i pacient. Molt poc a poc (sic). Amb tacte i amb prudència...

Com quedem?  

Doncs sembla que per a la Cultural  70 anys encara en són pocs per a contar les coses tal com van passar. Encara fa falta 'tacte i prudència'. Ai las!

... i donar a conéixer la realitat, sobretot als més jóvens, perquè siguen conscients i valorar (sic) realment l'estat democràtic que hui tenim. (...) Des del Buris-ana es vol donar una visió equilibrada i raonada d'una etapa de la nostra història. No amb visceral·litat.

No sé si aquestes matisacions van adreçades als joves del Col·lectiu Escletxa que va organitzar l'acte o als investigadors que han escrit el llibre en qüestió, o a les coses esgarrifoses que han estudiat. O a tot plegat. 

En qualsevol cas, sembla que la visceral·litat és la de l'editorialista en desmarcar-se d'aquesta manera. Qui ho sap.

Cap al final de la revista hi ha la crítica del llibre, que va pel mateix camí. Sembla que només és important el trasllat dels condemnats des de la presó fins al Pla i els judicis. No cal dir res de l'esforç dels investigadors, de la importància de les dades, de les persones que apareixen en les llistes -que tenen noms i cognoms-, del fet que hi havia una presó al mig del poble, de la història amagada fins ara... i de tants anys de silenci obligat... alguns, els més joves, ni saben que hi havia una presó...  

(...) ara podem observar llocs tan quotidians i habituals en les nostres vides com és el carrer Major, el Pla o l'actual Casa de Cultura amb una mirada diferent.

La ressenya del llibre sobre la repressió a Borriana és tan llunyana que perfectament podria referir-se a una altra ciutat. Sorprén també que l'espai dedicat a la repressió a Manises siga el mateix que el referit a Borriana. Això deu ser prudència i tacte.

Sorprén també perquè no és la primera vegada que el Buris-ana publica sobre aquests temes. 

El 1962 contava Enrique Safont, amb vehemència -i amb poca prudència- que un soldat gallec, l'endemà de l'ocupació, va fer miques una placa perquè estava escrita en valencià:

I ja posats, m'endinse amb una mirada diferent en els altres articles de la revista. L'històric i vertader Museu de la Taronja, el Círculo Frutero, la casa dels exportadors de taronges, els que van fer 'gran' Borriana... l'esplendor de la qual va voler recuperar Ferrada, i ara Calpe, paradoxalment arrancant els tarongers i deixant erm el terme...

Les fotografies reflecteixen el luxe i la sumptuositat corresponent a l'estatus dels propietaris, el que es reivindica per al "vertader Museu de la Taronja".

Així les coses, potser  els jornalers i les treballadores -grans i menudes- de la fotografia es queden fora d'aquest vertader i històric museu

Amabilitat i costumisme. En un article sobre les arts plàstiques destaquen, d'una banda, els elogis -per excés d'ensabonament- a la persona de l'anterior regidor de Cultura -i ara alcalde- "un dels capdavanters de la cultura borrianenca", i d'una altra, l'oblit -voluntari?- del que va ser regidor de Cultura abans, que alguna cosa degué fer per la pintura en les legislatures anteriors...

L'exregidor, casualment, firma un article més endavant sobre els oficis ambulants, també costumista i feliç... i il·lustrat amb una fotografia -una altra més- del Círculo Frutero...  que no té res a veure amb el text...

I s'acaba el Buris-ana amb un romanç punyent sobre els moros que no deu haver agradat gaire als cristians.

Sembla que la Borrianenca ha perdut aquella vehemència, aquella visceral·litat per la cultura i pel poble que durant tants anys l'ha caracteritzada i ara es troba endormiscada entre dues aigües...

Tant de bo desperte.

El tabac, company de presó, company d'amagatall (3). El tabaco

Vicente Marco Miranda (Castelló de la Plana, 1880- València, 1946) va ser el primer alcalde republicà de València el 1931, i més tard, seria nomenat governador civil de Cordova.

Des d'abril de 1939 fins a la seua mort, Marco Miranda va viure amagat, a València i també a Borriana.

Les seues memòries (Cuatro gatos. Memorias 1939-1942 ), escrites des del seus amagatalls, són una anàlisi lúcida del seu temps, de la seua vida i de l'Espanya franquista.

El tabac -en aquest cas, la seua absència- és ara, el company d'amagatall.

Sin el tabaco se hace duro el trabajo, morosa la imaginación, negros los pensamientos, tensos y buidos los nervios, como puñales clavados en el alma.

Tren republicà 16/05/09

 

 Coordinadora del País Valencià per la República

Transició i memòria històrica

Per molts anys, Pete!!

El passat 3 de maig Pete Seeger, cantautor universal, va fer 90 anys. La festa de l'aniversari va ser molt grossa.

Seeger ha dedicat la seua vida a l'activisme polític, a la lluita per les llibertats i els drets civils, al suport a les Brigades Internacionals, a la lluita contra les guerres -Vietnam i Iraq-, al compromís social i a qualsevol causa que tinga com a finalitat construir un món millor. Durant la cacera del bruixes als USA va ser perseguit per estar afiliat al partit comunista. Les seues idees i el seu coratge s'han mantingut ferms al llarg de tots aquests anys. Continua cantant. Continua lluitant activament, ara en l'ecologisme dins del projecte Clearwater.

 Pete Seeger i Bruce Springsteen en un homenatge a Woody Guthrie, 1996

Les seues cançons adaptades al català van arribar a l'Agrupament Escolta de Borriana, aleshores Grupo Scout Don Bosco, de la mà de Xesco Boix  i el Grup de Folk.

Des de l'himne pacifista Què se n'ha fet d'aquelles flors (Where Have All the Flowers Gone ), passant per les cançons per als més menuts , fins a la reivindicació de Tots junts vencerem (We Shall Overcome ), la seua música servia per a unir els membres de l'Agrupament i per recordar els valors pels quals es lluitava. "Escoltisme en llibertat", es deia aleshores. Amb Pete, per la llibertat.

 

Banjo de Pete Seeger

En els anys 80, algunes forces vives de Borriana titllaven l'Agrupament de 'catalanista', i a alguns dels seus membres fins i tot de 'rojos perillosos'. El motiu, parlar i escriure en valencià i 'fer país'. Una combinació massa explosiva potser per a l'ajuntament postfranquista d'aleshores, del qual els scouts només van aconseguir un local en ruïnes que van haver d'abandonar al cap de pocs anys.

Per sort per a tots, Pete Seeger continua en la lluita. I l'AEB també, tot i que sembla que prompte es tornaran a quedar al carrer.

Per molts anys, Pete!

Pete i el seu nét Tao Seeger, Viva la Quince Brigada, homenatge a Raimon, BCN 1993

This Land is Your Land (Woody Guthrie)

NYC 03/05/209

L'escut feixista

El passat 20 de novembre de 2008 la Delegació del Govern va fer tots els possibles per tapar -en compliment de la Llei de la Memòria Històrica- l'escut feixista que hi ha a la porta de Correus (dic hi ha, perquè encara hi és). Era una data assenyalada, atès que el mateix dia de l'any 1975 va morir oficialment el dictador i el 1936 van matar joseantonio. Però no va poder ser.

El regidor de via pública, quina casualitat, estava 'per allí' en aquells moments i amb la llei a la mà, va dir que no, que no es podia. Vaja quin zel per la legalitat i el compliment de les ordenances mostren algunes vegades els regidors! Hi ha qui diu que altres perdonen multes. La cosa és que no hi havien demanat permís. No havien de tallar el carrer, però la llei, en esta ocasió, s'havia de complir al peu de la lletra.

El dia 24, doncs, va ser el dia. Amb tots els permisos, les pòlisses, etc.

L'àguila continua allí, on va voler el govern franquista i on han acceptat que hi estiga tots els ajuntaments democràtics. Millor hauria sigut desmuntar la porta completa i portar-la al museu, però ja se sap que els que manen no estan per aquestes feines, i a més, quien tuvo, retuvo.

 

Els cronistes locals, al seu torn, van amagar el cap sota l'ala, fent esforços per demostrar que l'escut no era feixista... ni tampoc franquista.  També es van al·legar motius heràldics... qualsevol cosa menys admetre l'obvietat de l'escut

Els lletraferits oficials, no han dit res, que se sàpia, encara sobre aquest assumpte. Al capdavall ara ja tenen la o, que era el que volien, o no?

Idees i memòria

Recordar, fer memòria, dir les coses pel seu nom. El nom dels desapareguts.


També les idees. Les il·lusions. Les poesies. Els ideals. La lluita. El treball. L'alegria.Les organitzacions. Els sindicats. Les utopies. Els hospitals. Els fills i les filles. Les cases. Els carros. Els horts. Les escoles. Els mestres. Les mestres. Les botigues. El mercat. Les dones que s'associaven. L'ajuntament. Les dones que lluitaven. Els pensaments guardats. Les col·lectivitzacions. Les obres públiques. El dia a dia. Els projectes. Els avanços. El progrés. Els discursos. Els xiquets i les xiquetes. Els actes d'exaltació. El silenci de les nits. Les assemblees. Les vagues. Els somnis de canvi. Els malsons. Els triomfs i les derrotes. Les esperances. La llibertat. La igualtat. La fraternitat.


Recordar no només les persones i els seus noms. Recordar per què els van empresonar. Recordar per què van lluitar. Recordar per què els van matar. Recordar per què els van desterrar. Recordar les idees en què creien. Recordar les idees que van dirigir les seues vides. I els seus fets.


Desenterrar, traure de l'oblit. Aprendre. Entendre el seu temps i el nostre. Omplir els buits sobre els quals els vencedors van bastir un fals present. Omplir els buits amb la veritat.

Desenterrar els cossos. Revifar les idees. Construir la nostra història. Ara i ací.

Cantarem la vida,
cantarem la nostra vida de poble que no vol morir.
Lluitarem amb forca, lluitarem amb tota la força
per l'única possible, perseguida, vida nostra.

I guanyarem l'esperança,
sí, pujarem al camp de l'esperança,
temps i temps negada, arrancada i trencada.

Sí, guanyarem l'esperança,
l'esperança de viure
lliures i en pau.

Raimon, Cantarem la vida (1964)

Medalla de la ciutat de Castelló

Primer va ser l'Ajuntament de València, després el de Borriana i ara tocava Castelló de la Plana.

El PSOE ha demanat als tres ajuntaments que retiren les medalles, títols i honors que els ajuntaments franquistes van concedir graciosament al dictador.

Ho fan d'acord amb la Llei de la Memòria Històrica, una llei de l'Estat que se suposa que afecta tots els ajuntaments. Una llei que el PP en altres ciutats ha assumit i ha retirat escuts i títols, com a Toledo. Una llei que el PP del País Valencià ignora.

Setanta anys després de finalitzar la guerra civil, aquests ajuntaments passaran a la història com valedors del franquisme.

A Castelló demanen també que retiren les medalles a José Antonio i Pilar Primo de Rivera, Fernando Herrero Tejedor y los generales Aranda, Abriat i Serra.

Ni a València ni a Borriana el PP ho ha permès, emparant-se en raons peregrines.

Ara, a Castelló el regidor socialista Pep Grau insta l'alcalde a 'llevar-se la careta postfranquista i posar-se la demòcrata'.


No, no és una careta.


Actualitzación 01/05/2009


El resultat de la votació

 Franco sigue ostentando la medalla de oro, su cuñado, Ramón Serrano Suñer, es hijo adoptivo y alcalde perpetuo de Castellón. También mantiene la medalla de oro al general Abriat, quien es considerado hijo adoptivo, y alcalde honorario. El cuarto alto cargo franquista que todavía goza de reconocimiento es el falangista Fernando Herrero Tejedor, que fue secretario general del Movimiento y es hijo predilecto, alcalde honorario, y tiene la medalla de oro de la ciudad. Los generales franquistas Aranda y Enrique Serra también tienen la consideración de hijos predilectos de Castellón, y Pilar Primo de Rivera, hermana del líder de la Falange, José Antonio, ostenta la medalla de oro de la ciudad.

No, no és una careta.

Mapa de la Memòria

http://www.mapadelamemoria.com 

El tabac, company de presó, company d'amagatall (2)

 

Els cigarrets, companys dels presos en les llargues hores a la Mercé o a la presó de Castelló. No servien només per a passar les hores, alleujar la tensió, desviar els pensaments... 

En el paper de fumar escrivien cartes i poesies, era l'única manera que tenien per a comunicar-se amb els de fora, amb la família. I d'expressar els seus sentiments.

El pres que arreplegava la cistella amb el menjar que portaven les dones al familiar que estava tancat, amb un gest ràpid i còmplice -"açò crema molt!"- mentre agafaven la cistella de les mans, ja havia passat la carta. 

Esas cestas que traía la familia eran verdadero  maná: iban llenas, o casi vacías, de  comida, y contenían el remedio casero contra la temible  sarna. Al salir llevaban la ropa sucia  y también poemas y escritos que los guardias no detectaban  porque la necesidad es la madre del ingenio. Los presos escribían en los papeles de liar  cigarrillos, enrollaban ese fino papel y lo introducÌan en el estrecho hueco de mimbre trenzado que entretejía la cesta.   Pero se descubrió la artimañaa. El mismo día, un preso se negó a arrodillarse en misa. Treinta presos fueron fusilados y las cestas se prohibieron.

Las represalias también incluyeron otras restricciones: se  requisaron los tableros de ajedrez. Los escritores usaron su único trozo de papel para dibujar el tablero y borrar la marca de cada movimiento para volver a jugar. Se requisaron los lápices que no pudieron esconder. Ahora los poemas se recitaban y aprendían de memoria, pero no se dejó de crear. Se escribía de tapadillo en las celdas en el papel de fumar. Las cestas fueron sustituidas por cubos y los papelillos salieron ocultos en los dobladillos de los pantalones y pañuelos sucios.

Prisión Provincial de Castellón, 1939 - 1940 , de M. J. Sabater i M.J. Martínez

Cartes de Vicente Moliner Nadal

Dia del llibre a Borriana i més coses

Roda de premsa per a anunciar la tirallonga d'activitats programades pel magnífic per al dia del llibre.  Molta gent a la taula. A banda dels actes propis, presentacions de llibres i fira del llibre, enguany, una novetat: la fira de la flor natural, o alguna cosa així. No acabe de trobar-hi cap relació -per més que hagen volgut lligar-ho amb la rosa i el llibre, imagine que alguna cosa ha tingut a veure la crisi... de les creus de maig. A banda, és clar, de l'afer del regidor del ram, que penja d'un fil. Misteris de la cultura local, i prou.

S'anuncia la projecció d'un curt Amb l'aigua al coll, un documental sobre la construcció del port de Borriana. Res a veure, tampoc, amb la festa del llibre...

L'acte en qüestió s'emmarca en el setanta-cinc aniversari de la mort de Chicharro. Quin cacau!

Després una taula redona. Sembla que el sector chicharrià dur domina. Difícil serà, doncs, que no es convertisca en un (altre) acte d'exaltació al diputat cunero. Difícil serà, doncs, que es valoren en justa mesura les altres aportacions a la construcció del port que es van fer des de Borriana, València o Madrid.

Encara sort que el regidor de cultura no ha aprofitat l'ocasió per mostrar al poble a la porta de l'església les butaques velles (que va portar personalment de Madrid) on Chicharro i tota la seua llarga descendència han assegut el cul.

Si continuem així, tot arribarà.

A vegades les coses... potser són d'una altra manera

El passat 13 d'abril va deixar d'existir Abel Paz, nom amb què era conegut l'anarquista Diego Camacho (1921, Almeria).

Una altra manera de veure i viure el món, una altra manera d'entendre la realitat, la història, a pesar dels statu quo, l'oficial i els altres, a pesar de tranquil·litat apàtica, de les explicacions que ja no ens podem creure de tot plegat.

A vegades les coses són d'una altra manera

Abel Paz és l'autor del llibre Crónica de la Columna de Hierro.

Gibson i la magnanimitat

Alessandro Allori (1535-1607), Magnanimità

Llisc en Público.es uns entrecomillats d'unes declaracions d'Ian Gibson. Entre altres coses demana a la dreta 'que siga magnànima envers el Govern central'. Busque magnanimitat al diccionari, per si de cas té algun altre significat, però no. Grandesa d'ànim.

El generós és Gibson, en aquest cas, perquè els podria demanar que foren moltes més coses, per al bé de tots.

Després posa el dit on fa més mal. L'amor al proïsme. Fa ja molts anys que sembla que la dreta catòlica s'ha oblidat d'aquest manament. D'aquest i de molts altres. L'Església catòlica no va tremolar a l'hora de reprimir els vençuts -el proïsme-. I ho va fer amb molta efectivitat i pragmatisme.

Ara, la dreta moderna catòlica continua descansant sobre el bàcul de l'Església.  I a l'inrevés. Només cal llegir el diari. Així les coses, és difícil que les coses canvien. I així, junts en comunió, practiquen, els dos, el seu amor al seu proïsme, que és com dir a ells mateixos. La resta...

Acaba Gibson sobre el rei i els republicans, "Mientras tanto [fins que arribe la República], podemos ser republicanos de Juan Carlos".

Això deu ser sarcasme irlandés, no?

Valdenoceda 2009

Borrianencs que van morir a Valdenoceda:

Vicente Garí Simo                 20/05/42  
Ramón Beltrán Ibáñez           20/04/42 

AGRUPACIÓN DE FAMILIARES Y AMIGOS DE REPRESALIADOS Y FALLACIDOS EN LA PRISIÓN DE

VALDENOCEDA

Amorebieta-02-abril-2009

Estimados amigos:

Un año más me pongo en contacto con vosotros para informaros

que el próximo día dieciocho de Abril (18-04-2009) queremos realizar un

homenaje a nuestros familiares represaliados en la Prisión Central de

Valdenoceda.

Como en años anteriores la reunión tendrá lugar en las proximidades del

Cementerio de la localidad y los actos comenzaran a las 11 horas de la mañana.

A la reunión acudirán como en ocasiones anteriores miembros del grupo de

antropólogos que participaron en los trabajos de Exhumación - que nos informaran

de los últimos avances del estudio genético que se esta realizando - así como

miembros de la Sociedad de Ciencias Aranzadi responsables de los trabajos de

recuperación de los restos de nuestros familiares "fallecidos" en la prisión de

Valdenoceda.

El homenaje constara de los siguientes actos:

11.30 Horas. A petición de varias familias Misa en memoria de los represaliados

en el penal (como todo acto es de libre participación)

12.15 Horas. Homenaje y Ofrenda floral, en el cementerio Explicación por parte

de los antropólogos de los trabajos realizados en laborador

13.30 Visita a la antigua Prisión –Estamos negociando con la propiedad el tema

de la póliza de seguro para poder realizar la visita-

Esperamos contar con la visita de algunos supervivientes de la

Prisión.

Posteriormente se realizara una comida en un restaurante de la zona, se ruega

confirmación de participantes y comensales para reservar las mesas. En el

teléfono 629 40 31 96 (el precio aproximado del menú oscilará entre 25-30

euros)

Atentamente,

José María González Díaz-Medino.

Afusellats el 15 d'abril de 1940

Borrianencs afusellats a la presó de Castelló el 15 d'abril de 1940 (1)

Manuel Roca Agustí, 35, llaurador
Daniel Saborit Safont, 48, llaurador
Bautista Beltrán Artero, 23, llaurador
José Seglar Ventura, 27, llaurador
Pascual Capella Martínez, 40 llaurador

Total d'afusellats el dia 15 d'abril a Castelló: 37

El 13 d'abril de 1940 també va ser un dia terrible. En total van executar 38 homes.

Hi havia quatre de Borriana:

José Segura Nebot, 38, forner
Salvador Badía Ferrer, 44, jornaler
Santiago García Bort, 38, llaurador
Cristóbal Forés Garcés, 35, jornaler

A Castelló, com en moltes altres presons, el capellà, hores abans de l'execució, exhortava els presos perquè es confessaren.

La confessió donava dret a no ser soterrat en la fossa comuna.

Sense caixa, això sí.










(1) Font: Armengot, Teresa et alii. La repressió franquista al País Valencià: Borriana i Manises, 3i4 València, 2008.

14 d'abril de 1931, Alqueries de Santa Bàrbara

Mon pare era Salvador Miró Llorens, i era el concejal encarregat de Santa Bàrbara... primer quan era alcalde Víctor Marín Puig, i després quan era alcalde Miguel Alonso Viana... Carmen era la més menuda, i el dia que van proclamar la República la van vestir amb una túnica i amb les dos balances de la justícia, hi va haver música i traques i va passejar per totes les Alqueries...

Quan va acabar la guerra i ja havien afusellat el meu germà [Manuel Miró Beltrán] i mon pare va tornar de la presó de l'illa de San Simón, Pontevedra, va preguntar per les fotos de Carmen vestida de República perquè tenia por que si anaven a buscar-lo i trobaven les fotografies el tornarien a tancar  i ma mare i jo li vam dir que tot això ja ho havíem esgarrat tot, les fotos, les cartes que arribaven de la presó... tots els papers... no quedava res... per por a les represàlies...

          R. Miró

El tabac, company de presó, company d'amagatall (I). A mi cigarro

¡Estoy loco? Yo no sé
si es de locos todo esto,
pero el mundo es la pelota
que juegan locos y genios.

Vicente Moliner Nadal, Presó de Castelló.

Alcalde de Borriana, va morir afusellat el 1942.

Documental sobre la presó de la Mercé

Un grup d'estudiantes de comunicació audiovisual de la Universitat de Castelló, Esther Muñoz, Raquel Casas, Mar Martínez, Isabel Calpe i Aina Monferrer, reunides en la productora Ultimhora Produccions, acaben de rodar un curt documental sobre la presó de la Mercé. En el curt s'ha reconstruït el camí que feien els presos des de la Mercé fins a la caixa rural, al Pla, on es feien els judicis.

 En el documental s'inclouen els testimonis de M. Carmen i Dorita Moliner, filles de Vicente Moliner Nadal, exalcalde de Borriana que va estar empresonat a la Mercé i després afusellat a la de Castelló; de Vicente Regal, el seu pare va estar condemnat a treballas forçats a Belchite, i un germà de sa mare va ser afusellat a la Mercé; i de Teresa Armengot, del Grup de Recerca de la Memòria Històrica de Castelló. Els actors són membres del Col·lectiu Escletxa i altres ciutadans voluntaris.

La setmana passada, el partit popular local va rebutjar la moció presentada pel psoe (i que tenia el suport dels altres grups polítics) que demanava la retirada de la medalla de la ciutat a Franco. Les excuses de la dreta van ser tan peregrines que no mereixen cap comentari. Atac d'amnèsia? Poca vergonya?. Ja s'ho faran.

Al carrer, les coses es veuen, i se senten, d'una altra manera.

Els hauran de convidar a veure el documental, potser els refresque la memòria.

Fotografies de Lucía Jorge

KL

—...  aquesta nit… juraria que n’he vist un ací mateix, davant meu… Hi era al racó… S’assemblava tant a un amic que va morir uns anys abans d’anar-me’n, que si creguera en els miracles segurament ara hi seria fent-hi un altar com aquells de les aparicions marianes i tot això…
—Max…, de veritat que et trobes bé…? T’has pres alguna pastilla o això…?
—No, no pas… No penses que estic boig, no ha sigut pas un fantasma. Era el seu germà. Es duien uns quants anys, i quan va morir el meu amic, ell encara era molt menut i pintava d’una altra mena ben diferent. Però s’ha convertit en una còpia del seu germà. Els mateixos gestos, la mirada, el caminar… fins i tot la manera de parlar, el tarannà… En canvi, el meu amic no podia portar els cabells llargs perquè no li deixaven… però aquest els porta més avall dels muscles… L’he vist amb una moto, molt semblant a la del seu germà, i fins i tot porta el mateix casc… I encara hi ha gent que no es creu això de la genètica… Va ser una gran putada… ens l’estimàvem molta gent. No sabria dir-te quantes cerveses ens haurem pres ací mateix ell i jo… Era una persona especial… Sí…, va ser una gran putada… Era molt jove quan va morir… Feia temps que no pensava en ell, però quan he vist el seu germà m’ha vingut tot de colp, m’ha fet recordar coses de quan jo vivia ací, en aquesta merda de ciutat… Estic cansat

OTLN, JMC, 2008

Primer se'n va anar Amat i ara te n'has anat tu. Ens havíem retrobat després de molts anys. T'estimàvem com vam estimar el teu germà. Teníem records comuns. Teníem converses pendents. Una putada molt gran, una altra vegada.

Memòria

 

Recordar, fer memòria, dir les coses pel seu nom. Desenterrar de les fosses i tornar a enterrar en níxols. Recuperar la dignitat. Conéixer els noms, els cognoms i els malnoms d'aquells als qui van fer desaparéixer, conéixer els seus rostres. Conéixer les famílies, els pares, les mares, els fills, els que queden, els que es van amagar, els que no poder sobreviure. Els que van patir després les represàlies, els insults, la incomprensió. Els que es van mantindre fidels i ho van pagar amb la seua vida. Saber els noms i els oficis dels que consten en els registres i dels que no hi consten; i també dels que ni tan sols consten en els registres dels que no consten. Recordar. Recuperar la seua dignitat, recuperar els seus records, els seus escrits. Recordar, investigar, comprendre. Tornar-los al món des de l'oblit involuntari, tornar-los al poble, tornar-los a Borriana. Desapareguts, afusellats, empresonats, jutjats, condemnats, desterrats. Desparegudes, afusellades, empresonades, jutjades, condemnades, desterrades. Les seues famílies. Les coses com van ser realment i no com han dit que van ser els que van véncer i ho van arrabasar tot. I qui van ser que van quedar immunes davant la història, els seus noms, els seus cognoms, els seus malnoms. I cadascú al seu lloc. Entendre el temps i l'espai. Mirar als ulls a la veritat. La memòria. Salvar la nostra dignitat. Construir la nostra història. Ara i ací.

Ah, joves llavis desclosos després
de la foscor, si sabíeu com l’alba
ens ha trigat, com és llarg d’esperar
un alçament de llum en la tenebra!
Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa

Salvador Espriu, Inici de càntic en el temple

Comprar una parcel·la de cel

A les Alqueries de Santa Bàrbara, abans de la guerra civil, es van vendre unes quantes parcel·les de cel. L'esglèsia havia muntat una immobiliària.




El capellà va convocar a una dona bona feligresa i li va proposar que comprara un tros de cel. "Te convé, mira lo bé que estaràs". La dona va acceptar. L'endemà li va portar els diners. Unes setmanes més tard, va haver de pagar una segona quota. I potser després una tercera. El banquer, que era un dels altres poders de la ciutat, va avisar el marit de la devota. L'home va pensar que diners que els deixava als fills. El capellà tornava "Maria, tens una parcel·la molt bonica, molt gran. Te podràs rebolcar com una xiqueta en aquella finqueta. Ara, hi ha un problema, encara falta pagar l'entrada." Llavores es va adonar de l'estafa i no va tornar a pagar.

El capellà no va tornar els diners. Li deien Carota.

Dibujando la memoria

Medalla d'or de Borriana a Franco

Llena de satisfacción a la Agrupación Burrianense de Cultura, que es como decir a toda Burriana...

Editoral del número 116 del Buris-ana. Any 1969. En portada. Relat de l'entrega al dictador de la medalla d'or de la ciutat que un any abans se li havia concedit per acord de l'ajuntament.

L'editoral continua

... al ofrecer esta primera medalla a Francisco Franco, Alcalde mayor perpetuo de España, ha fundido en ella, junto al color de sus naranjas, la prueba de su entera fidelidad...

El psoe ha fet un pas endavant i ha demanat al ple que se li retire la medalla al dictador, en compliment de la Llei de la Memòria Històrica. Després de la guerra la repressió franquista a Borriana va empresonar molts militants socialistes i en va afusellar uns quants més, entre ells un alcalde. La seua petició és, a més de legal, justa i digna.

El partit popular ha dit que no dóna suport a la proposta.
D'alcalde de Borriana a alcalde mayor perpetuo de España.

La sorpresa hauria sigut que els descendents... polítics dels que van donar la medalla al dictador estigueren d'acord a llevar-li-la.

Deu ser per això de 'en prueba de su entera fidelidad."


Actualització 03/04/2009

Ahir el partit popular va rebutjar la moció. Cap sorpresa, doncs.

1 d'abril de 1939. Borriana 70 anys després

Franco logró lo que se proponía: una guerra de exterminio y de terror en la que se asesinaba a miles en la retaguardia para que no pudieran levantar cabeza en décadas. Forjado en el africanismo, la contrarrevolución y el anticomunismo, nunca concedió el más mínimo respiro a los vencidos o a sus oponentes. De palabra y de obra. "No sacrificaron nuestros muertos sus preciosas vidas para que nosotros podamos descansar", declaraba en la inauguración del Valle de los Caídos en abril de 1959.
(...)
El descubrimiento de esa historia de vencedores y vencidos, de víctimas y verdugos, ha suscitado un agrio debate en la sociedad española en los últimos años. Pese a las miles de páginas escritas por historiadores, que no dejan duda alguna sobre la existencia y definición de esos crímenes políticos, algunos de los mitos fundacionales de la dictadura tienen todavía común aceptación en las opiniones y recuerdos de un amplio sector de la población. En ese conflicto entre diferentes memorias, el proyecto de cambio político y social de la República quedó sepultado en la gran tumba que el franquismo cavó desde abril de 1939. Y ahí sigue arrinconado, 70 años después.

Julián Casanova /El País 31/03/2009

A Borriana la guerra havia acabat uns mesos abans, i des del primer dia, els vencedors es van encarregar de reprimir els que havien sigut fidels a la República.

Setanta anys després, a Borriana, la veritat i la història continuen amagades.

Per sort, sempre s'obrin escletxes.