Congrés sobre la repressió franquista. València 29 i 30 de maig

La repressió franquista al País Valencià als 70 anys del “Año de la victoria”

Comité organitzador:
Directors: Dr.Javier Navarro (Universitat de València) i Dr. Ricard Camil Torres (Universitat de València)
Vocals: Dr. Pelai Pagès (Universitat de Barcelona), Dr. Vicent Gabarda, Dra. Rosa Monlleó Peris (UJI), Dr. David Ginard (Universitat Illes Balears) i Dr. Josep Miquel Santacreu (Universitat d’Alacant)
Secretari: Vicent Sampedro

PROGRAMA

DIVENDRES 29 de MAIG

12.00h. Presentació del llibre de ponències i comunicacions de la Primera Trobada d’Investigadors de la Repressió Franquista al País Valencià.

13.00h. Testimoniatges de la repressió franquista.

15.45h. Acreditació.

16.00h. Presentació del Congrès.

16.15h. Conferència. La repressió franquista als Països Catalans. L’aplicació de la legislació franquista. Dr. Pelai Pagès (Universitat de Barcelona)

17.00h. Debat.

17.15h. Pausa.

17.30h. Ponència. Les execucions de la postguerra. El cas de València. Dr. Vicent Gabarda.

18.15h. Ponència. Casuística de les depuracions municipals a l’àmbit rural del País Valencià. Ricard Camil Torres Fabra (Universitat de València).

19.00h. Debat.

19.15h. Sessió de comunicacions.

DISSABTE 30 de MAIG

9.30h. Ponència. La repressió franquista a l’àmbit científic. Dr. Josep Lluís Barona (Universitat de València).

10.15h. Ponència. La repressió a la Universitat. Dr. Marc Baldó (Universitat de València).

11.00h. Debat.

11.15 h. Pausa.

11.30h. Ponència. La repressió franquista a les Illes Balears. Dr. David Ginard (Universitat de les Illes Balears).

12.15h. Ponència. A propòsit de la repressió franquista des d’una perspectiva comparada. Dr. Ismael Saz (Universitat de València).

13.00h. Debat.

13.15h. Sessió de comunicacions.

Dinar

15.30h. Ponència. La repressió contra les dones al País Valencià. Dra. Rosa Monlleó (Universitat Jaume I Castelló).

16.15h. Ponència. La repressió franquista sobre la maçoneria valenciana. Vicent Sampedro (Universitat de València).

17.00h. Debat.

17.15h. Pausa.

17.30h. Ponència. Els arxius de la repressió. Ponent: Dr. Antonio Calzado.

18.15h. Ponència. Víctimes innocents encara de la repressió del franquisme al País Valencià. Dr. Josep Miquel Santacreu (Universitat d’Alacant).

19.00h. Debat.

19.15h.Taula rodona. Cal continuar investigant la repressió franquista? Perspectives d’estudi. Modera: Xavier Navarro (Universitat de València). Components: Dra. Ana Aguado (UVEG), Dra. Carmen Agulló (UVEG), Dr.Albert Girona (UVEG) i Vicenta Verdugo (UVEG). 

 Centre de Cultura Contemporània Octubre

Tacte i prudència - Buris-ana 207

La portada sorprén. A l'editorial parlen de 'la nostra història col·lectiva'

el Buris-ana vol donar constància que el nostre passat, penyora del present, siga signe d'un esperançador futur, i reivindicar la memòria que massa vegades resta en l'oblit i la marginació

 el Cercle Fruiter, els cursos de pintura... i la ressenya del llibre Repressió franquista al País Valencià: Borriana i Manises,  que es va presentar a la casa de Cultura en un acte organitzat pel col·lectiu Escletxa 

llibre amb un dur i espinós contingut però que s'ha de fer front (sic) amb una reflexió serena i pacient. Molt poc a poc (sic). Amb tacte i amb prudència...

Com quedem?  

Doncs sembla que per a la Cultural  70 anys encara en són pocs per a contar les coses tal com van passar. Encara fa falta 'tacte i prudència'. Ai las!

... i donar a conéixer la realitat, sobretot als més jóvens, perquè siguen conscients i valorar (sic) realment l'estat democràtic que hui tenim. (...) Des del Buris-ana es vol donar una visió equilibrada i raonada d'una etapa de la nostra història. No amb visceral·litat.

No sé si aquestes matisacions van adreçades als joves del Col·lectiu Escletxa que va organitzar l'acte o als investigadors que han escrit el llibre en qüestió, o a les coses esgarrifoses que han estudiat. O a tot plegat. 

En qualsevol cas, sembla que la visceral·litat és la de l'editorialista en desmarcar-se d'aquesta manera. Qui ho sap.

Cap al final de la revista hi ha la crítica del llibre, que va pel mateix camí. Sembla que només és important el trasllat dels condemnats des de la presó fins al Pla i els judicis. No cal dir res de l'esforç dels investigadors, de la importància de les dades, de les persones que apareixen en les llistes -que tenen noms i cognoms-, del fet que hi havia una presó al mig del poble, de la història amagada fins ara... i de tants anys de silenci obligat... alguns, els més joves, ni saben que hi havia una presó...  

(...) ara podem observar llocs tan quotidians i habituals en les nostres vides com és el carrer Major, el Pla o l'actual Casa de Cultura amb una mirada diferent.

La ressenya del llibre sobre la repressió a Borriana és tan llunyana que perfectament podria referir-se a una altra ciutat. Sorprén també que l'espai dedicat a la repressió a Manises siga el mateix que el referit a Borriana. Això deu ser prudència i tacte.

Sorprén també perquè no és la primera vegada que el Buris-ana publica sobre aquests temes. 

El 1962 contava Enrique Safont, amb vehemència -i amb poca prudència- que un soldat gallec, l'endemà de l'ocupació, va fer miques una placa perquè estava escrita en valencià:

I ja posats, m'endinse amb una mirada diferent en els altres articles de la revista. L'històric i vertader Museu de la Taronja, el Círculo Frutero, la casa dels exportadors de taronges, els que van fer 'gran' Borriana... l'esplendor de la qual va voler recuperar Ferrada, i ara Calpe, paradoxalment arrancant els tarongers i deixant erm el terme...

Les fotografies reflecteixen el luxe i la sumptuositat corresponent a l'estatus dels propietaris, el que es reivindica per al "vertader Museu de la Taronja".

Així les coses, potser  els jornalers i les treballadores -grans i menudes- de la fotografia es queden fora d'aquest vertader i històric museu

Amabilitat i costumisme. En un article sobre les arts plàstiques destaquen, d'una banda, els elogis -per excés d'ensabonament- a la persona de l'anterior regidor de Cultura -i ara alcalde- "un dels capdavanters de la cultura borrianenca", i d'una altra, l'oblit -voluntari?- del que va ser regidor de Cultura abans, que alguna cosa degué fer per la pintura en les legislatures anteriors...

L'exregidor, casualment, firma un article més endavant sobre els oficis ambulants, també costumista i feliç... i il·lustrat amb una fotografia -una altra més- del Círculo Frutero...  que no té res a veure amb el text...

I s'acaba el Buris-ana amb un romanç punyent sobre els moros que no deu haver agradat gaire als cristians.

Sembla que la Borrianenca ha perdut aquella vehemència, aquella visceral·litat per la cultura i pel poble que durant tants anys l'ha caracteritzada i ara es troba endormiscada entre dues aigües...

Tant de bo desperte.

El tabac, company de presó, company d'amagatall (3). El tabaco

Vicente Marco Miranda (Castelló de la Plana, 1880- València, 1946) va ser el primer alcalde republicà de València el 1931, i més tard, seria nomenat governador civil de Cordova.

Des d'abril de 1939 fins a la seua mort, Marco Miranda va viure amagat, a València i també a Borriana.

Les seues memòries (Cuatro gatos. Memorias 1939-1942 ), escrites des del seus amagatalls, són una anàlisi lúcida del seu temps, de la seua vida i de l'Espanya franquista.

El tabac -en aquest cas, la seua absència- és ara, el company d'amagatall.

Sin el tabaco se hace duro el trabajo, morosa la imaginación, negros los pensamientos, tensos y buidos los nervios, como puñales clavados en el alma.

Tren republicà 16/05/09

 

 Coordinadora del País Valencià per la República

Transició i memòria històrica

Per molts anys, Pete!!

El passat 3 de maig Pete Seeger, cantautor universal, va fer 90 anys. La festa de l'aniversari va ser molt grossa.

Seeger ha dedicat la seua vida a l'activisme polític, a la lluita per les llibertats i els drets civils, al suport a les Brigades Internacionals, a la lluita contra les guerres -Vietnam i Iraq-, al compromís social i a qualsevol causa que tinga com a finalitat construir un món millor. Durant la cacera del bruixes als USA va ser perseguit per estar afiliat al partit comunista. Les seues idees i el seu coratge s'han mantingut ferms al llarg de tots aquests anys. Continua cantant. Continua lluitant activament, ara en l'ecologisme dins del projecte Clearwater.

 Pete Seeger i Bruce Springsteen en un homenatge a Woody Guthrie, 1996

Les seues cançons adaptades al català van arribar a l'Agrupament Escolta de Borriana, aleshores Grupo Scout Don Bosco, de la mà de Xesco Boix  i el Grup de Folk.

Des de l'himne pacifista Què se n'ha fet d'aquelles flors (Where Have All the Flowers Gone ), passant per les cançons per als més menuts , fins a la reivindicació de Tots junts vencerem (We Shall Overcome ), la seua música servia per a unir els membres de l'Agrupament i per recordar els valors pels quals es lluitava. "Escoltisme en llibertat", es deia aleshores. Amb Pete, per la llibertat.

 

Banjo de Pete Seeger

En els anys 80, algunes forces vives de Borriana titllaven l'Agrupament de 'catalanista', i a alguns dels seus membres fins i tot de 'rojos perillosos'. El motiu, parlar i escriure en valencià i 'fer país'. Una combinació massa explosiva potser per a l'ajuntament postfranquista d'aleshores, del qual els scouts només van aconseguir un local en ruïnes que van haver d'abandonar al cap de pocs anys.

Per sort per a tots, Pete Seeger continua en la lluita. I l'AEB també, tot i que sembla que prompte es tornaran a quedar al carrer.

Per molts anys, Pete!

Pete i el seu nét Tao Seeger, Viva la Quince Brigada, homenatge a Raimon, BCN 1993

This Land is Your Land (Woody Guthrie)

NYC 03/05/209

L'escut feixista

El passat 20 de novembre de 2008 la Delegació del Govern va fer tots els possibles per tapar -en compliment de la Llei de la Memòria Històrica- l'escut feixista que hi ha a la porta de Correus (dic hi ha, perquè encara hi és). Era una data assenyalada, atès que el mateix dia de l'any 1975 va morir oficialment el dictador i el 1936 van matar joseantonio. Però no va poder ser.

El regidor de via pública, quina casualitat, estava 'per allí' en aquells moments i amb la llei a la mà, va dir que no, que no es podia. Vaja quin zel per la legalitat i el compliment de les ordenances mostren algunes vegades els regidors! Hi ha qui diu que altres perdonen multes. La cosa és que no hi havien demanat permís. No havien de tallar el carrer, però la llei, en esta ocasió, s'havia de complir al peu de la lletra.

El dia 24, doncs, va ser el dia. Amb tots els permisos, les pòlisses, etc.

L'àguila continua allí, on va voler el govern franquista i on han acceptat que hi estiga tots els ajuntaments democràtics. Millor hauria sigut desmuntar la porta completa i portar-la al museu, però ja se sap que els que manen no estan per aquestes feines, i a més, quien tuvo, retuvo.

 

Els cronistes locals, al seu torn, van amagar el cap sota l'ala, fent esforços per demostrar que l'escut no era feixista... ni tampoc franquista.  També es van al·legar motius heràldics... qualsevol cosa menys admetre l'obvietat de l'escut

Els lletraferits oficials, no han dit res, que se sàpia, encara sobre aquest assumpte. Al capdavall ara ja tenen la o, que era el que volien, o no?

Idees i memòria

Recordar, fer memòria, dir les coses pel seu nom. El nom dels desapareguts.


També les idees. Les il·lusions. Les poesies. Els ideals. La lluita. El treball. L'alegria.Les organitzacions. Els sindicats. Les utopies. Els hospitals. Els fills i les filles. Les cases. Els carros. Els horts. Les escoles. Els mestres. Les mestres. Les botigues. El mercat. Les dones que s'associaven. L'ajuntament. Les dones que lluitaven. Els pensaments guardats. Les col·lectivitzacions. Les obres públiques. El dia a dia. Els projectes. Els avanços. El progrés. Els discursos. Els xiquets i les xiquetes. Els actes d'exaltació. El silenci de les nits. Les assemblees. Les vagues. Els somnis de canvi. Els malsons. Els triomfs i les derrotes. Les esperances. La llibertat. La igualtat. La fraternitat.


Recordar no només les persones i els seus noms. Recordar per què els van empresonar. Recordar per què van lluitar. Recordar per què els van matar. Recordar per què els van desterrar. Recordar les idees en què creien. Recordar les idees que van dirigir les seues vides. I els seus fets.


Desenterrar, traure de l'oblit. Aprendre. Entendre el seu temps i el nostre. Omplir els buits sobre els quals els vencedors van bastir un fals present. Omplir els buits amb la veritat.

Desenterrar els cossos. Revifar les idees. Construir la nostra història. Ara i ací.

Cantarem la vida,
cantarem la nostra vida de poble que no vol morir.
Lluitarem amb forca, lluitarem amb tota la força
per l'única possible, perseguida, vida nostra.

I guanyarem l'esperança,
sí, pujarem al camp de l'esperança,
temps i temps negada, arrancada i trencada.

Sí, guanyarem l'esperança,
l'esperança de viure
lliures i en pau.

Raimon, Cantarem la vida (1964)