Cel·les de memòria soterrada

El tabac, company de presó, company d'amagatall (2)

 

Els cigarrets, companys dels presos en les llargues hores a la Mercé o a la presó de Castelló. No servien només per a passar les hores, alleujar la tensió, desviar els pensaments... 

En el paper de fumar escrivien cartes i poesies, era l'única manera que tenien per a comunicar-se amb els de fora, amb la família. I d'expressar els seus sentiments.

El pres que arreplegava la cistella amb el menjar que portaven les dones al familiar que estava tancat, amb un gest ràpid i còmplice -"açò crema molt!"- mentre agafaven la cistella de les mans, ja havia passat la carta. 

Esas cestas que traía la familia eran verdadero  maná: iban llenas, o casi vacías, de  comida, y contenían el remedio casero contra la temible  sarna. Al salir llevaban la ropa sucia  y también poemas y escritos que los guardias no detectaban  porque la necesidad es la madre del ingenio. Los presos escribían en los papeles de liar  cigarrillos, enrollaban ese fino papel y lo introducÌan en el estrecho hueco de mimbre trenzado que entretejía la cesta.   Pero se descubrió la artimañaa. El mismo día, un preso se negó a arrodillarse en misa. Treinta presos fueron fusilados y las cestas se prohibieron.

Las represalias también incluyeron otras restricciones: se  requisaron los tableros de ajedrez. Los escritores usaron su único trozo de papel para dibujar el tablero y borrar la marca de cada movimiento para volver a jugar. Se requisaron los lápices que no pudieron esconder. Ahora los poemas se recitaban y aprendían de memoria, pero no se dejó de crear. Se escribía de tapadillo en las celdas en el papel de fumar. Las cestas fueron sustituidas por cubos y los papelillos salieron ocultos en los dobladillos de los pantalones y pañuelos sucios.

Prisión Provincial de Castellón, 1939 - 1940 , de M. J. Sabater i M.J. Martínez

Cartes de Vicente Moliner Nadal

El tabac, company de presó, company d'amagatall (I). A mi cigarro

¡Estoy loco? Yo no sé
si es de locos todo esto,
pero el mundo es la pelota
que juegan locos y genios.

Vicente Moliner Nadal, Presó de Castelló.

Alcalde de Borriana, va morir afusellat el 1942.

Documental sobre la presó de la Mercé

Un grup d'estudiantes de comunicació audiovisual de la Universitat de Castelló, Esther Muñoz, Raquel Casas, Mar Martínez, Isabel Calpe i Aina Monferrer, reunides en la productora Ultimhora Produccions, acaben de rodar un curt documental sobre la presó de la Mercé. En el curt s'ha reconstruït el camí que feien els presos des de la Mercé fins a la caixa rural, al Pla, on es feien els judicis.

 En el documental s'inclouen els testimonis de M. Carmen i Dorita Moliner, filles de Vicente Moliner Nadal, exalcalde de Borriana que va estar empresonat a la Mercé i després afusellat a la de Castelló; de Vicente Regal, el seu pare va estar condemnat a treballas forçats a Belchite, i un germà de sa mare va ser afusellat a la Mercé; i de Teresa Armengot, del Grup de Recerca de la Memòria Històrica de Castelló. Els actors són membres del Col·lectiu Escletxa i altres ciutadans voluntaris.

La setmana passada, el partit popular local va rebutjar la moció presentada pel psoe (i que tenia el suport dels altres grups polítics) que demanava la retirada de la medalla de la ciutat a Franco. Les excuses de la dreta van ser tan peregrines que no mereixen cap comentari. Atac d'amnèsia? Poca vergonya?. Ja s'ho faran.

Al carrer, les coses es veuen, i se senten, d'una altra manera.

Els hauran de convidar a veure el documental, potser els refresque la memòria.

Fotografies de Lucía Jorge