Cel·les de memòria soterrada

Tacte i prudència - Buris-ana 207

La portada sorprén. A l'editorial parlen de 'la nostra història col·lectiva'

el Buris-ana vol donar constància que el nostre passat, penyora del present, siga signe d'un esperançador futur, i reivindicar la memòria que massa vegades resta en l'oblit i la marginació

 el Cercle Fruiter, els cursos de pintura... i la ressenya del llibre Repressió franquista al País Valencià: Borriana i Manises,  que es va presentar a la casa de Cultura en un acte organitzat pel col·lectiu Escletxa 

llibre amb un dur i espinós contingut però que s'ha de fer front (sic) amb una reflexió serena i pacient. Molt poc a poc (sic). Amb tacte i amb prudència...

Com quedem?  

Doncs sembla que per a la Cultural  70 anys encara en són pocs per a contar les coses tal com van passar. Encara fa falta 'tacte i prudència'. Ai las!

... i donar a conéixer la realitat, sobretot als més jóvens, perquè siguen conscients i valorar (sic) realment l'estat democràtic que hui tenim. (...) Des del Buris-ana es vol donar una visió equilibrada i raonada d'una etapa de la nostra història. No amb visceral·litat.

No sé si aquestes matisacions van adreçades als joves del Col·lectiu Escletxa que va organitzar l'acte o als investigadors que han escrit el llibre en qüestió, o a les coses esgarrifoses que han estudiat. O a tot plegat. 

En qualsevol cas, sembla que la visceral·litat és la de l'editorialista en desmarcar-se d'aquesta manera. Qui ho sap.

Cap al final de la revista hi ha la crítica del llibre, que va pel mateix camí. Sembla que només és important el trasllat dels condemnats des de la presó fins al Pla i els judicis. No cal dir res de l'esforç dels investigadors, de la importància de les dades, de les persones que apareixen en les llistes -que tenen noms i cognoms-, del fet que hi havia una presó al mig del poble, de la història amagada fins ara... i de tants anys de silenci obligat... alguns, els més joves, ni saben que hi havia una presó...  

(...) ara podem observar llocs tan quotidians i habituals en les nostres vides com és el carrer Major, el Pla o l'actual Casa de Cultura amb una mirada diferent.

La ressenya del llibre sobre la repressió a Borriana és tan llunyana que perfectament podria referir-se a una altra ciutat. Sorprén també que l'espai dedicat a la repressió a Manises siga el mateix que el referit a Borriana. Això deu ser prudència i tacte.

Sorprén també perquè no és la primera vegada que el Buris-ana publica sobre aquests temes. 

El 1962 contava Enrique Safont, amb vehemència -i amb poca prudència- que un soldat gallec, l'endemà de l'ocupació, va fer miques una placa perquè estava escrita en valencià:

I ja posats, m'endinse amb una mirada diferent en els altres articles de la revista. L'històric i vertader Museu de la Taronja, el Círculo Frutero, la casa dels exportadors de taronges, els que van fer 'gran' Borriana... l'esplendor de la qual va voler recuperar Ferrada, i ara Calpe, paradoxalment arrancant els tarongers i deixant erm el terme...

Les fotografies reflecteixen el luxe i la sumptuositat corresponent a l'estatus dels propietaris, el que es reivindica per al "vertader Museu de la Taronja".

Així les coses, potser  els jornalers i les treballadores -grans i menudes- de la fotografia es queden fora d'aquest vertader i històric museu

Amabilitat i costumisme. En un article sobre les arts plàstiques destaquen, d'una banda, els elogis -per excés d'ensabonament- a la persona de l'anterior regidor de Cultura -i ara alcalde- "un dels capdavanters de la cultura borrianenca", i d'una altra, l'oblit -voluntari?- del que va ser regidor de Cultura abans, que alguna cosa degué fer per la pintura en les legislatures anteriors...

L'exregidor, casualment, firma un article més endavant sobre els oficis ambulants, també costumista i feliç... i il·lustrat amb una fotografia -una altra més- del Círculo Frutero...  que no té res a veure amb el text...

I s'acaba el Buris-ana amb un romanç punyent sobre els moros que no deu haver agradat gaire als cristians.

Sembla que la Borrianenca ha perdut aquella vehemència, aquella visceral·litat per la cultura i pel poble que durant tants anys l'ha caracteritzada i ara es troba endormiscada entre dues aigües...

Tant de bo desperte.

El tabac, company de presó, company d'amagatall (2)

 

Els cigarrets, companys dels presos en les llargues hores a la Mercé o a la presó de Castelló. No servien només per a passar les hores, alleujar la tensió, desviar els pensaments... 

En el paper de fumar escrivien cartes i poesies, era l'única manera que tenien per a comunicar-se amb els de fora, amb la família. I d'expressar els seus sentiments.

El pres que arreplegava la cistella amb el menjar que portaven les dones al familiar que estava tancat, amb un gest ràpid i còmplice -"açò crema molt!"- mentre agafaven la cistella de les mans, ja havia passat la carta. 

Esas cestas que traía la familia eran verdadero  maná: iban llenas, o casi vacías, de  comida, y contenían el remedio casero contra la temible  sarna. Al salir llevaban la ropa sucia  y también poemas y escritos que los guardias no detectaban  porque la necesidad es la madre del ingenio. Los presos escribían en los papeles de liar  cigarrillos, enrollaban ese fino papel y lo introducÌan en el estrecho hueco de mimbre trenzado que entretejía la cesta.   Pero se descubrió la artimañaa. El mismo día, un preso se negó a arrodillarse en misa. Treinta presos fueron fusilados y las cestas se prohibieron.

Las represalias también incluyeron otras restricciones: se  requisaron los tableros de ajedrez. Los escritores usaron su único trozo de papel para dibujar el tablero y borrar la marca de cada movimiento para volver a jugar. Se requisaron los lápices que no pudieron esconder. Ahora los poemas se recitaban y aprendían de memoria, pero no se dejó de crear. Se escribía de tapadillo en las celdas en el papel de fumar. Las cestas fueron sustituidas por cubos y los papelillos salieron ocultos en los dobladillos de los pantalones y pañuelos sucios.

Prisión Provincial de Castellón, 1939 - 1940 , de M. J. Sabater i M.J. Martínez

Cartes de Vicente Moliner Nadal

Documental sobre la presó de la Mercé

Un grup d'estudiantes de comunicació audiovisual de la Universitat de Castelló, Esther Muñoz, Raquel Casas, Mar Martínez, Isabel Calpe i Aina Monferrer, reunides en la productora Ultimhora Produccions, acaben de rodar un curt documental sobre la presó de la Mercé. En el curt s'ha reconstruït el camí que feien els presos des de la Mercé fins a la caixa rural, al Pla, on es feien els judicis.

 En el documental s'inclouen els testimonis de M. Carmen i Dorita Moliner, filles de Vicente Moliner Nadal, exalcalde de Borriana que va estar empresonat a la Mercé i després afusellat a la de Castelló; de Vicente Regal, el seu pare va estar condemnat a treballas forçats a Belchite, i un germà de sa mare va ser afusellat a la Mercé; i de Teresa Armengot, del Grup de Recerca de la Memòria Històrica de Castelló. Els actors són membres del Col·lectiu Escletxa i altres ciutadans voluntaris.

La setmana passada, el partit popular local va rebutjar la moció presentada pel psoe (i que tenia el suport dels altres grups polítics) que demanava la retirada de la medalla de la ciutat a Franco. Les excuses de la dreta van ser tan peregrines que no mereixen cap comentari. Atac d'amnèsia? Poca vergonya?. Ja s'ho faran.

Al carrer, les coses es veuen, i se senten, d'una altra manera.

Els hauran de convidar a veure el documental, potser els refresque la memòria.

Fotografies de Lucía Jorge

Memòria històrica a Borriana

El passat mes de gener es va presentar a l'antiga presó de Borriana el llibre La repressió franquista al País Valencià: Borriana i Manises, de Teresa Armengot, Joan Lluís Porcar i Ricard Camil Torres.

Una setmana abans es va inaugurar una exposició amb panells informatius sobre les víctimes de la repressió franquista a les comarques de Castelló.

L'acte el va organitzar el Col·lectiu Escletxa de Borriana, que ja l'any 2008 havia aconseguit que més de cent persones ompliren una petita aula del CMC La Mercé de Borriana (l'antiga presó), l'únic lloc 'lliure' en aquells moments. L'esglai dels responsables del CMC que al mateix dia i hora inaugurava una exposició a la planta baixa, degué ser monumental.

Conferència 2008

Per a aquestes jornades de gener, l'administració del local va considerar oportú cedir a Escletxa l'espai del claustre; això sí, l'equip de so també el va haver de posar el col·lectiu.  Com a contrapartida, la presentació es va haver de fer un dijous, els divendres, ja se sap, estan tots ocupats. Aquell divendres, com l'anterior, com el següent, hi havia contacontes. 

 Gener 2009

Algunes coses no canviaran mai.  Això deuen pensar.