El tabac, company de presó, company d'amagatall (3). El tabaco

Vicente Marco Miranda (Castelló de la Plana, 1880- València, 1946) va ser el primer alcalde republicà de València el 1931, i més tard, seria nomenat governador civil de Cordova.

Des d'abril de 1939 fins a la seua mort, Marco Miranda va viure amagat, a València i també a Borriana.

Les seues memòries (Cuatro gatos. Memorias 1939-1942 ), escrites des del seus amagatalls, són una anàlisi lúcida del seu temps, de la seua vida i de l'Espanya franquista.

El tabac -en aquest cas, la seua absència- és ara, el company d'amagatall.

Sin el tabaco se hace duro el trabajo, morosa la imaginación, negros los pensamientos, tensos y buidos los nervios, como puñales clavados en el alma.

Tren republicà 16/05/09

 

 Coordinadora del País Valencià per la República

L'escut feixista

El passat 20 de novembre de 2008 la Delegació del Govern va fer tots els possibles per tapar -en compliment de la Llei de la Memòria Històrica- l'escut feixista que hi ha a la porta de Correus (dic hi ha, perquè encara hi és). Era una data assenyalada, atès que el mateix dia de l'any 1975 va morir oficialment el dictador i el 1936 van matar joseantonio. Però no va poder ser.

El regidor de via pública, quina casualitat, estava 'per allí' en aquells moments i amb la llei a la mà, va dir que no, que no es podia. Vaja quin zel per la legalitat i el compliment de les ordenances mostren algunes vegades els regidors! Hi ha qui diu que altres perdonen multes. La cosa és que no hi havien demanat permís. No havien de tallar el carrer, però la llei, en esta ocasió, s'havia de complir al peu de la lletra.

El dia 24, doncs, va ser el dia. Amb tots els permisos, les pòlisses, etc.

L'àguila continua allí, on va voler el govern franquista i on han acceptat que hi estiga tots els ajuntaments democràtics. Millor hauria sigut desmuntar la porta completa i portar-la al museu, però ja se sap que els que manen no estan per aquestes feines, i a més, quien tuvo, retuvo.

 

Els cronistes locals, al seu torn, van amagar el cap sota l'ala, fent esforços per demostrar que l'escut no era feixista... ni tampoc franquista.  També es van al·legar motius heràldics... qualsevol cosa menys admetre l'obvietat de l'escut

Els lletraferits oficials, no han dit res, que se sàpia, encara sobre aquest assumpte. Al capdavall ara ja tenen la o, que era el que volien, o no?

Idees i memòria

Recordar, fer memòria, dir les coses pel seu nom. El nom dels desapareguts.


També les idees. Les il·lusions. Les poesies. Els ideals. La lluita. El treball. L'alegria.Les organitzacions. Els sindicats. Les utopies. Els hospitals. Els fills i les filles. Les cases. Els carros. Els horts. Les escoles. Els mestres. Les mestres. Les botigues. El mercat. Les dones que s'associaven. L'ajuntament. Les dones que lluitaven. Els pensaments guardats. Les col·lectivitzacions. Les obres públiques. El dia a dia. Els projectes. Els avanços. El progrés. Els discursos. Els xiquets i les xiquetes. Els actes d'exaltació. El silenci de les nits. Les assemblees. Les vagues. Els somnis de canvi. Els malsons. Els triomfs i les derrotes. Les esperances. La llibertat. La igualtat. La fraternitat.


Recordar no només les persones i els seus noms. Recordar per què els van empresonar. Recordar per què van lluitar. Recordar per què els van matar. Recordar per què els van desterrar. Recordar les idees en què creien. Recordar les idees que van dirigir les seues vides. I els seus fets.


Desenterrar, traure de l'oblit. Aprendre. Entendre el seu temps i el nostre. Omplir els buits sobre els quals els vencedors van bastir un fals present. Omplir els buits amb la veritat.

Desenterrar els cossos. Revifar les idees. Construir la nostra història. Ara i ací.

Cantarem la vida,
cantarem la nostra vida de poble que no vol morir.
Lluitarem amb forca, lluitarem amb tota la força
per l'única possible, perseguida, vida nostra.

I guanyarem l'esperança,
sí, pujarem al camp de l'esperança,
temps i temps negada, arrancada i trencada.

Sí, guanyarem l'esperança,
l'esperança de viure
lliures i en pau.

Raimon, Cantarem la vida (1964)

Dia del llibre a Borriana i més coses

Roda de premsa per a anunciar la tirallonga d'activitats programades pel magnífic per al dia del llibre.  Molta gent a la taula. A banda dels actes propis, presentacions de llibres i fira del llibre, enguany, una novetat: la fira de la flor natural, o alguna cosa així. No acabe de trobar-hi cap relació -per més que hagen volgut lligar-ho amb la rosa i el llibre, imagine que alguna cosa ha tingut a veure la crisi... de les creus de maig. A banda, és clar, de l'afer del regidor del ram, que penja d'un fil. Misteris de la cultura local, i prou.

S'anuncia la projecció d'un curt Amb l'aigua al coll, un documental sobre la construcció del port de Borriana. Res a veure, tampoc, amb la festa del llibre...

L'acte en qüestió s'emmarca en el setanta-cinc aniversari de la mort de Chicharro. Quin cacau!

Després una taula redona. Sembla que el sector chicharrià dur domina. Difícil serà, doncs, que no es convertisca en un (altre) acte d'exaltació al diputat cunero. Difícil serà, doncs, que es valoren en justa mesura les altres aportacions a la construcció del port que es van fer des de Borriana, València o Madrid.

Encara sort que el regidor de cultura no ha aprofitat l'ocasió per mostrar al poble a la porta de l'església les butaques velles (que va portar personalment de Madrid) on Chicharro i tota la seua llarga descendència han assegut el cul.

Si continuem així, tot arribarà.

Memòria

 

Recordar, fer memòria, dir les coses pel seu nom. Desenterrar de les fosses i tornar a enterrar en níxols. Recuperar la dignitat. Conéixer els noms, els cognoms i els malnoms d'aquells als qui van fer desaparéixer, conéixer els seus rostres. Conéixer les famílies, els pares, les mares, els fills, els que queden, els que es van amagar, els que no poder sobreviure. Els que van patir després les represàlies, els insults, la incomprensió. Els que es van mantindre fidels i ho van pagar amb la seua vida. Saber els noms i els oficis dels que consten en els registres i dels que no hi consten; i també dels que ni tan sols consten en els registres dels que no consten. Recordar. Recuperar la seua dignitat, recuperar els seus records, els seus escrits. Recordar, investigar, comprendre. Tornar-los al món des de l'oblit involuntari, tornar-los al poble, tornar-los a Borriana. Desapareguts, afusellats, empresonats, jutjats, condemnats, desterrats. Desparegudes, afusellades, empresonades, jutjades, condemnades, desterrades. Les seues famílies. Les coses com van ser realment i no com han dit que van ser els que van véncer i ho van arrabasar tot. I qui van ser que van quedar immunes davant la història, els seus noms, els seus cognoms, els seus malnoms. I cadascú al seu lloc. Entendre el temps i l'espai. Mirar als ulls a la veritat. La memòria. Salvar la nostra dignitat. Construir la nostra història. Ara i ací.

Ah, joves llavis desclosos després
de la foscor, si sabíeu com l’alba
ens ha trigat, com és llarg d’esperar
un alçament de llum en la tenebra!
Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa

Salvador Espriu, Inici de càntic en el temple