El tabac, company de presó, company d'amagatall (3). El tabaco

Vicente Marco Miranda (Castelló de la Plana, 1880- València, 1946) va ser el primer alcalde republicà de València el 1931, i més tard, seria nomenat governador civil de Cordova.

Des d'abril de 1939 fins a la seua mort, Marco Miranda va viure amagat, a València i també a Borriana.

Les seues memòries (Cuatro gatos. Memorias 1939-1942 ), escrites des del seus amagatalls, són una anàlisi lúcida del seu temps, de la seua vida i de l'Espanya franquista.

El tabac -en aquest cas, la seua absència- és ara, el company d'amagatall.

Sin el tabaco se hace duro el trabajo, morosa la imaginación, negros los pensamientos, tensos y buidos los nervios, como puñales clavados en el alma.

Tren republicà 16/05/09

 

 Coordinadora del País Valencià per la República

Gibson i la magnanimitat

Alessandro Allori (1535-1607), Magnanimità

Llisc en Público.es uns entrecomillats d'unes declaracions d'Ian Gibson. Entre altres coses demana a la dreta 'que siga magnànima envers el Govern central'. Busque magnanimitat al diccionari, per si de cas té algun altre significat, però no. Grandesa d'ànim.

El generós és Gibson, en aquest cas, perquè els podria demanar que foren moltes més coses, per al bé de tots.

Després posa el dit on fa més mal. L'amor al proïsme. Fa ja molts anys que sembla que la dreta catòlica s'ha oblidat d'aquest manament. D'aquest i de molts altres. L'Església catòlica no va tremolar a l'hora de reprimir els vençuts -el proïsme-. I ho va fer amb molta efectivitat i pragmatisme.

Ara, la dreta moderna catòlica continua descansant sobre el bàcul de l'Església.  I a l'inrevés. Només cal llegir el diari. Així les coses, és difícil que les coses canvien. I així, junts en comunió, practiquen, els dos, el seu amor al seu proïsme, que és com dir a ells mateixos. La resta...

Acaba Gibson sobre el rei i els republicans, "Mientras tanto [fins que arribe la República], podemos ser republicanos de Juan Carlos".

Això deu ser sarcasme irlandés, no?

14 d'abril de 1931, Alqueries de Santa Bàrbara

Mon pare era Salvador Miró Llorens, i era el concejal encarregat de Santa Bàrbara... primer quan era alcalde Víctor Marín Puig, i després quan era alcalde Miguel Alonso Viana... Carmen era la més menuda, i el dia que van proclamar la República la van vestir amb una túnica i amb les dos balances de la justícia, hi va haver música i traques i va passejar per totes les Alqueries...

Quan va acabar la guerra i ja havien afusellat el meu germà [Manuel Miró Beltrán] i mon pare va tornar de la presó de l'illa de San Simón, Pontevedra, va preguntar per les fotos de Carmen vestida de República perquè tenia por que si anaven a buscar-lo i trobaven les fotografies el tornarien a tancar  i ma mare i jo li vam dir que tot això ja ho havíem esgarrat tot, les fotos, les cartes que arribaven de la presó... tots els papers... no quedava res... per por a les represàlies...

          R. Miró