Cel·les de memòria soterrada

Tacte i prudència - Buris-ana 207

La portada sorprén. A l'editorial parlen de 'la nostra història col·lectiva'

el Buris-ana vol donar constància que el nostre passat, penyora del present, siga signe d'un esperançador futur, i reivindicar la memòria que massa vegades resta en l'oblit i la marginació

 el Cercle Fruiter, els cursos de pintura... i la ressenya del llibre Repressió franquista al País Valencià: Borriana i Manises,  que es va presentar a la casa de Cultura en un acte organitzat pel col·lectiu Escletxa 

llibre amb un dur i espinós contingut però que s'ha de fer front (sic) amb una reflexió serena i pacient. Molt poc a poc (sic). Amb tacte i amb prudència...

Com quedem?  

Doncs sembla que per a la Cultural  70 anys encara en són pocs per a contar les coses tal com van passar. Encara fa falta 'tacte i prudència'. Ai las!

... i donar a conéixer la realitat, sobretot als més jóvens, perquè siguen conscients i valorar (sic) realment l'estat democràtic que hui tenim. (...) Des del Buris-ana es vol donar una visió equilibrada i raonada d'una etapa de la nostra història. No amb visceral·litat.

No sé si aquestes matisacions van adreçades als joves del Col·lectiu Escletxa que va organitzar l'acte o als investigadors que han escrit el llibre en qüestió, o a les coses esgarrifoses que han estudiat. O a tot plegat. 

En qualsevol cas, sembla que la visceral·litat és la de l'editorialista en desmarcar-se d'aquesta manera. Qui ho sap.

Cap al final de la revista hi ha la crítica del llibre, que va pel mateix camí. Sembla que només és important el trasllat dels condemnats des de la presó fins al Pla i els judicis. No cal dir res de l'esforç dels investigadors, de la importància de les dades, de les persones que apareixen en les llistes -que tenen noms i cognoms-, del fet que hi havia una presó al mig del poble, de la història amagada fins ara... i de tants anys de silenci obligat... alguns, els més joves, ni saben que hi havia una presó...  

(...) ara podem observar llocs tan quotidians i habituals en les nostres vides com és el carrer Major, el Pla o l'actual Casa de Cultura amb una mirada diferent.

La ressenya del llibre sobre la repressió a Borriana és tan llunyana que perfectament podria referir-se a una altra ciutat. Sorprén també que l'espai dedicat a la repressió a Manises siga el mateix que el referit a Borriana. Això deu ser prudència i tacte.

Sorprén també perquè no és la primera vegada que el Buris-ana publica sobre aquests temes. 

El 1962 contava Enrique Safont, amb vehemència -i amb poca prudència- que un soldat gallec, l'endemà de l'ocupació, va fer miques una placa perquè estava escrita en valencià:

I ja posats, m'endinse amb una mirada diferent en els altres articles de la revista. L'històric i vertader Museu de la Taronja, el Círculo Frutero, la casa dels exportadors de taronges, els que van fer 'gran' Borriana... l'esplendor de la qual va voler recuperar Ferrada, i ara Calpe, paradoxalment arrancant els tarongers i deixant erm el terme...

Les fotografies reflecteixen el luxe i la sumptuositat corresponent a l'estatus dels propietaris, el que es reivindica per al "vertader Museu de la Taronja".

Així les coses, potser  els jornalers i les treballadores -grans i menudes- de la fotografia es queden fora d'aquest vertader i històric museu

Amabilitat i costumisme. En un article sobre les arts plàstiques destaquen, d'una banda, els elogis -per excés d'ensabonament- a la persona de l'anterior regidor de Cultura -i ara alcalde- "un dels capdavanters de la cultura borrianenca", i d'una altra, l'oblit -voluntari?- del que va ser regidor de Cultura abans, que alguna cosa degué fer per la pintura en les legislatures anteriors...

L'exregidor, casualment, firma un article més endavant sobre els oficis ambulants, també costumista i feliç... i il·lustrat amb una fotografia -una altra més- del Círculo Frutero...  que no té res a veure amb el text...

I s'acaba el Buris-ana amb un romanç punyent sobre els moros que no deu haver agradat gaire als cristians.

Sembla que la Borrianenca ha perdut aquella vehemència, aquella visceral·litat per la cultura i pel poble que durant tants anys l'ha caracteritzada i ara es troba endormiscada entre dues aigües...

Tant de bo desperte.

A vegades les coses... potser són d'una altra manera

El passat 13 d'abril va deixar d'existir Abel Paz, nom amb què era conegut l'anarquista Diego Camacho (1921, Almeria).

Una altra manera de veure i viure el món, una altra manera d'entendre la realitat, la història, a pesar dels statu quo, l'oficial i els altres, a pesar de tranquil·litat apàtica, de les explicacions que ja no ens podem creure de tot plegat.

A vegades les coses són d'una altra manera

Abel Paz és l'autor del llibre Crónica de la Columna de Hierro.

Documental sobre la presó de la Mercé

Un grup d'estudiantes de comunicació audiovisual de la Universitat de Castelló, Esther Muñoz, Raquel Casas, Mar Martínez, Isabel Calpe i Aina Monferrer, reunides en la productora Ultimhora Produccions, acaben de rodar un curt documental sobre la presó de la Mercé. En el curt s'ha reconstruït el camí que feien els presos des de la Mercé fins a la caixa rural, al Pla, on es feien els judicis.

 En el documental s'inclouen els testimonis de M. Carmen i Dorita Moliner, filles de Vicente Moliner Nadal, exalcalde de Borriana que va estar empresonat a la Mercé i després afusellat a la de Castelló; de Vicente Regal, el seu pare va estar condemnat a treballas forçats a Belchite, i un germà de sa mare va ser afusellat a la Mercé; i de Teresa Armengot, del Grup de Recerca de la Memòria Històrica de Castelló. Els actors són membres del Col·lectiu Escletxa i altres ciutadans voluntaris.

La setmana passada, el partit popular local va rebutjar la moció presentada pel psoe (i que tenia el suport dels altres grups polítics) que demanava la retirada de la medalla de la ciutat a Franco. Les excuses de la dreta van ser tan peregrines que no mereixen cap comentari. Atac d'amnèsia? Poca vergonya?. Ja s'ho faran.

Al carrer, les coses es veuen, i se senten, d'una altra manera.

Els hauran de convidar a veure el documental, potser els refresque la memòria.

Fotografies de Lucía Jorge