L'escut feixista

El passat 20 de novembre de 2008 la Delegació del Govern va fer tots els possibles per tapar -en compliment de la Llei de la Memòria Històrica- l'escut feixista que hi ha a la porta de Correus (dic hi ha, perquè encara hi és). Era una data assenyalada, atès que el mateix dia de l'any 1975 va morir oficialment el dictador i el 1936 van matar joseantonio. Però no va poder ser.

El regidor de via pública, quina casualitat, estava 'per allí' en aquells moments i amb la llei a la mà, va dir que no, que no es podia. Vaja quin zel per la legalitat i el compliment de les ordenances mostren algunes vegades els regidors! Hi ha qui diu que altres perdonen multes. La cosa és que no hi havien demanat permís. No havien de tallar el carrer, però la llei, en esta ocasió, s'havia de complir al peu de la lletra.

El dia 24, doncs, va ser el dia. Amb tots els permisos, les pòlisses, etc.

L'àguila continua allí, on va voler el govern franquista i on han acceptat que hi estiga tots els ajuntaments democràtics. Millor hauria sigut desmuntar la porta completa i portar-la al museu, però ja se sap que els que manen no estan per aquestes feines, i a més, quien tuvo, retuvo.

 

Els cronistes locals, al seu torn, van amagar el cap sota l'ala, fent esforços per demostrar que l'escut no era feixista... ni tampoc franquista.  També es van al·legar motius heràldics... qualsevol cosa menys admetre l'obvietat de l'escut

Els lletraferits oficials, no han dit res, que se sàpia, encara sobre aquest assumpte. Al capdavall ara ja tenen la o, que era el que volien, o no?

Idees i memòria

Recordar, fer memòria, dir les coses pel seu nom. El nom dels desapareguts.


També les idees. Les il·lusions. Les poesies. Els ideals. La lluita. El treball. L'alegria.Les organitzacions. Els sindicats. Les utopies. Els hospitals. Els fills i les filles. Les cases. Els carros. Els horts. Les escoles. Els mestres. Les mestres. Les botigues. El mercat. Les dones que s'associaven. L'ajuntament. Les dones que lluitaven. Els pensaments guardats. Les col·lectivitzacions. Les obres públiques. El dia a dia. Els projectes. Els avanços. El progrés. Els discursos. Els xiquets i les xiquetes. Els actes d'exaltació. El silenci de les nits. Les assemblees. Les vagues. Els somnis de canvi. Els malsons. Els triomfs i les derrotes. Les esperances. La llibertat. La igualtat. La fraternitat.


Recordar no només les persones i els seus noms. Recordar per què els van empresonar. Recordar per què van lluitar. Recordar per què els van matar. Recordar per què els van desterrar. Recordar les idees en què creien. Recordar les idees que van dirigir les seues vides. I els seus fets.


Desenterrar, traure de l'oblit. Aprendre. Entendre el seu temps i el nostre. Omplir els buits sobre els quals els vencedors van bastir un fals present. Omplir els buits amb la veritat.

Desenterrar els cossos. Revifar les idees. Construir la nostra història. Ara i ací.

Cantarem la vida,
cantarem la nostra vida de poble que no vol morir.
Lluitarem amb forca, lluitarem amb tota la força
per l'única possible, perseguida, vida nostra.

I guanyarem l'esperança,
sí, pujarem al camp de l'esperança,
temps i temps negada, arrancada i trencada.

Sí, guanyarem l'esperança,
l'esperança de viure
lliures i en pau.

Raimon, Cantarem la vida (1964)

Medalla de la ciutat de Castelló

Primer va ser l'Ajuntament de València, després el de Borriana i ara tocava Castelló de la Plana.

El PSOE ha demanat als tres ajuntaments que retiren les medalles, títols i honors que els ajuntaments franquistes van concedir graciosament al dictador.

Ho fan d'acord amb la Llei de la Memòria Històrica, una llei de l'Estat que se suposa que afecta tots els ajuntaments. Una llei que el PP en altres ciutats ha assumit i ha retirat escuts i títols, com a Toledo. Una llei que el PP del País Valencià ignora.

Setanta anys després de finalitzar la guerra civil, aquests ajuntaments passaran a la història com valedors del franquisme.

A Castelló demanen també que retiren les medalles a José Antonio i Pilar Primo de Rivera, Fernando Herrero Tejedor y los generales Aranda, Abriat i Serra.

Ni a València ni a Borriana el PP ho ha permès, emparant-se en raons peregrines.

Ara, a Castelló el regidor socialista Pep Grau insta l'alcalde a 'llevar-se la careta postfranquista i posar-se la demòcrata'.


No, no és una careta.


Actualitzación 01/05/2009


El resultat de la votació

 Franco sigue ostentando la medalla de oro, su cuñado, Ramón Serrano Suñer, es hijo adoptivo y alcalde perpetuo de Castellón. También mantiene la medalla de oro al general Abriat, quien es considerado hijo adoptivo, y alcalde honorario. El cuarto alto cargo franquista que todavía goza de reconocimiento es el falangista Fernando Herrero Tejedor, que fue secretario general del Movimiento y es hijo predilecto, alcalde honorario, y tiene la medalla de oro de la ciudad. Los generales franquistas Aranda y Enrique Serra también tienen la consideración de hijos predilectos de Castellón, y Pilar Primo de Rivera, hermana del líder de la Falange, José Antonio, ostenta la medalla de oro de la ciudad.

No, no és una careta.

Mapa de la Memòria

http://www.mapadelamemoria.com 

El tabac, company de presó, company d'amagatall (2)

 

Els cigarrets, companys dels presos en les llargues hores a la Mercé o a la presó de Castelló. No servien només per a passar les hores, alleujar la tensió, desviar els pensaments... 

En el paper de fumar escrivien cartes i poesies, era l'única manera que tenien per a comunicar-se amb els de fora, amb la família. I d'expressar els seus sentiments.

El pres que arreplegava la cistella amb el menjar que portaven les dones al familiar que estava tancat, amb un gest ràpid i còmplice -"açò crema molt!"- mentre agafaven la cistella de les mans, ja havia passat la carta. 

Esas cestas que traía la familia eran verdadero  maná: iban llenas, o casi vacías, de  comida, y contenían el remedio casero contra la temible  sarna. Al salir llevaban la ropa sucia  y también poemas y escritos que los guardias no detectaban  porque la necesidad es la madre del ingenio. Los presos escribían en los papeles de liar  cigarrillos, enrollaban ese fino papel y lo introducÌan en el estrecho hueco de mimbre trenzado que entretejía la cesta.   Pero se descubrió la artimañaa. El mismo día, un preso se negó a arrodillarse en misa. Treinta presos fueron fusilados y las cestas se prohibieron.

Las represalias también incluyeron otras restricciones: se  requisaron los tableros de ajedrez. Los escritores usaron su único trozo de papel para dibujar el tablero y borrar la marca de cada movimiento para volver a jugar. Se requisaron los lápices que no pudieron esconder. Ahora los poemas se recitaban y aprendían de memoria, pero no se dejó de crear. Se escribía de tapadillo en las celdas en el papel de fumar. Las cestas fueron sustituidas por cubos y los papelillos salieron ocultos en los dobladillos de los pantalones y pañuelos sucios.

Prisión Provincial de Castellón, 1939 - 1940 , de M. J. Sabater i M.J. Martínez

Cartes de Vicente Moliner Nadal

Dia del llibre a Borriana i més coses

Roda de premsa per a anunciar la tirallonga d'activitats programades pel magnífic per al dia del llibre.  Molta gent a la taula. A banda dels actes propis, presentacions de llibres i fira del llibre, enguany, una novetat: la fira de la flor natural, o alguna cosa així. No acabe de trobar-hi cap relació -per més que hagen volgut lligar-ho amb la rosa i el llibre, imagine que alguna cosa ha tingut a veure la crisi... de les creus de maig. A banda, és clar, de l'afer del regidor del ram, que penja d'un fil. Misteris de la cultura local, i prou.

S'anuncia la projecció d'un curt Amb l'aigua al coll, un documental sobre la construcció del port de Borriana. Res a veure, tampoc, amb la festa del llibre...

L'acte en qüestió s'emmarca en el setanta-cinc aniversari de la mort de Chicharro. Quin cacau!

Després una taula redona. Sembla que el sector chicharrià dur domina. Difícil serà, doncs, que no es convertisca en un (altre) acte d'exaltació al diputat cunero. Difícil serà, doncs, que es valoren en justa mesura les altres aportacions a la construcció del port que es van fer des de Borriana, València o Madrid.

Encara sort que el regidor de cultura no ha aprofitat l'ocasió per mostrar al poble a la porta de l'església les butaques velles (que va portar personalment de Madrid) on Chicharro i tota la seua llarga descendència han assegut el cul.

Si continuem així, tot arribarà.

A vegades les coses... potser són d'una altra manera

El passat 13 d'abril va deixar d'existir Abel Paz, nom amb què era conegut l'anarquista Diego Camacho (1921, Almeria).

Una altra manera de veure i viure el món, una altra manera d'entendre la realitat, la història, a pesar dels statu quo, l'oficial i els altres, a pesar de tranquil·litat apàtica, de les explicacions que ja no ens podem creure de tot plegat.

A vegades les coses són d'una altra manera

Abel Paz és l'autor del llibre Crónica de la Columna de Hierro.